QUAN T’ESTIMA UN ARTISTA

Quan t’estima un artista,
no et deixa morir.

Ets seu,
ets inspiració,
però també ferida.

Ets pàgina,
ets taca,
ets resta.

Et recorda amb els dits,
amb la saliva,
amb la fusta cansada d’un instrument.

Et fa existir allà
on ja no hi ets.

I encara que cridis prou,
encara que el temps t’esborri la pell,
hi haurà un poema,
una veu,
una melodia.

L’artista ho sap.

Sap que no mor qui se’n va,
sinó qui s’oblida,
qui ja no viu en cap pensament,
qui ja no té cap vincle.

Per això et pintarà,
t’escriurà,
et dibuixarà.

Amb ràbia o amb amor,
però sempre,
sempre.

Perquè ets la ferida,
i la forma de curar-la.