El pas per la llacuna Estígia

Sóc Caront,
però avui no duc estranys.
Avui el vaixell és sagrat,
l’ànima que reposa als meus peus té un rostre estimat.

Sóc qui espera,
entre cants angelicals i laments d’ultratomba,
on les ànimes creuen la ribera,
on avui m’hi espera una condemna eterna.

Sóc aquella il·lusió,
que brillava en silenci darrera els teus passos,
que seguia una gran devoció
i que restarà en tu com a última acció.

Sóc la moneda,
que paga el teu viatge.
Un viatge que has iniciat,
sense retorn i sense missatge.

Sóc el teu fill,
que es disfressa, que s’amaga,
un fill que veu partir el seu pare,
un fill que ha perdut l’esperança.

Sóc jo,
i avui el meu rostre tremola.
No per la por, sinó per l’absència,
perquè avui t’acompanyo per perdre’t.