Deliri d’un artista

Per mi, els artistes són ànimes que encenen,
que alcen la mirada i pensen en la lluna.
Són esperits que caminen entre versos i pintura,
i que troben l’equilibri en la dansa de la ruptura.

Tenen els dits banyats d’estrelles mig adormides,
i al cor, tempestes dolces de paraules compartides.
Saben escoltar el silenci quan el món s’esfondra,
i fer néixer universos amb una sola ombra

Pinten realitats que no es poden tocar,
amb ulls que veuen allò que no es pot mirar.
Habiten els somnis, ballen dins el temps,
i fan del dolor un vers que brilla entre els vents.

I quan la nit em pesa I no sé cap on mirar, penso en els artistes, en la seva forma d'estimar. Ells abraçen la foscor sense por ni mesura, I em fan creure, un cop més, en la tendresa pura.