Neu cau a terra un dia de desembre,
una carta amb lletra daurada sobre la taula.
El vent balla entre les runes d'una casa abandonada,
l'esperit encara no sap quin camí seguir.
I el novembre passat lluita per seguir en memòria,
però el temps passa, i les estacions ho segueixen.
La casa abandonada de la meva ciutat natal està cridant,
es veu encantada, perduda entre la memòria.
Encara hi penso, no puc dormir.
Aquella nit de desembre, menjant menjar gelat, obrint la teva carta, millor que s'hagués quedat sobre la taula.
Trobo a faltar agafar el palmell de la teva gelada mà,
recordo escalfar-les perquè estiguis millor.
I el novembre passat lluita per seguir en memòria,
però el temps passa, i les estacions ho segueixen.
La casa abandonada de la meva ciutat natal està cridant,
es veu encantada, perduda entre la memòria.
Santificada sigui ella, ella no ho pot demostrar, tu ho vas fer, és temps que te'n vagis.
Tira els teus objectes de valor,
dóna-los-hi a ella millor.
Et vaig fer la meva memòria i la meva felicitat, res ara no pot canviar.
Recordo que deixaves anar la meva mà a un somni.
Tu ho vas fer, és temps que te'n vagis.
Algú t'ha d'empresonar,
les meves nits seran blaves per sempre.
La casa abandonada de la meva ciutat natal està cridant,
tu ho vas començar, és temps que te'n vagis.
Our picks
Become a supporter of quaderno
Support this independent project and get exclusive benefits.
Start writing today on quaderno
We value quality, authenticity and diversity of voices.
Comments
There are no comments yet, be the first!
You must be logged in to comment
Log in