SENSE NOM, SENSE SORTIDA

El dia rellisca i no pesa,
no sona el món, ningú em reclama.
La nit es fa llarga i espessa,
jo m’apago com una flama.

Les llums s’enfonsen dins la mirada,
els crits volen sortir, però no tinc paraules.
Es moren les flors que brotaven de l’ànima,
no sé com, però he perdut les ales.

Em sento buit.

Els carrers brillen, però jo m’apago,
m’he convertit en una estàtua.
Comença la primavera i jo em marcixo,
els sentiments s’estanquen dins una bassa.

Els ocells canten la mateixa melodia,
les muses que em protegien resten mudes.
La llum travessa, però no m’il·lumina,
em dissolc en un mar ple de dubtes.

Em sento atrapat.

Les tecles d’un piano que han deixat de sonar,
tot allò que era llum s’ha perdut.
Mirar al cel només em fa plorar,
com si l’univers m’hagués vençut.

Intento tornar a casa al mig del bosc,
núvols que tapen la sortida.
Els arbres em parlen amb un llenguatge fosc,
estic condemnat a una ruta indefinida.

Em sento perdut.

Hi ha mans que m’estiren, però les deixo passar,
em fa por sortir d’aquesta foscor.
Algú em crida, però no el vull escoltar,
sembla que la tristesa em dona calor.

Em sento callat dins un crit que no cessa,
una ombra quieta que el món ja no pesa.
No espero sortida, ni miro enrere,
només deixo que el buit em serveixi de casa.

Em sento mort, però encara respiro.