"I haven't met the new me yet"

“No estic enamorat de tu però encara m’agrades”

Un innat poeta amb talent per les paraules em va dir això. Sabeu quan ho dones tot per una persona, et penses que és recíproc, i de cop i volta un dia et deixen amb tot l’amor que havies donat i t’havien donat a les mans? Doncs jo sí, i és una merda. Cada vegada que intento tenir alguna cosa bonica amb algú, sento que la meva tristesa és massa per tothom que se m’acosta. Alguns aguanten uns mesos, alguns unes setmanes, però tothom acaba marxant. Sempre m’han dit que jo no era el problema, que eren ells, però quan començo a obrir una mica el meu cor a aquestes persones s’espanten, s’allunyen, i tinc la sensació que els hi faig por. Em tenen por. Ho entenc, en el fons jo també en tinc de mi mateixa. Tinc por de no sentir-me mai bé, de sentir aquest buit existencial tota la vida, de que no m’estimi mai ningú si no amago parts de mi, de la meva ment, del meu cos. No em sento estimada per ningú, ni tan sols per mi mateixa, així que, com ho podria arribar a fer algú si li ensenyo com soc tota sencera?